Desde que tinc 16 anys que sempre he volgut emancipar-me. No es que estigués malamanet a casa, si no que tenia una necessitat de viure una vida independent, i dependre exclusivament de mí. Vaig decidir que als 18 marxaria de casa, però les circumstàncies econòmico-socials i personals d’aleshores no ho van permetre, i així han passat els anys.

Ara amb 22 anys i una feina fixa i que m’agrada i força més madur que fa 4 anys, tinc la possibilitat de donar el pas. I ara que la tinc a prop no és fàcil donar-lo. Alguns dubtes van i venen pel cap, però tot i això la decisió està presa. I si estic malament amb els futrs companys? I si no és tan bo com espero i crec que serà? I si la llibertat ve acompanyada de responsabilitats que no puc assumir? I als obstacles propis s’han de sumar els externs, com el sentiment dels pares que veuen com estàs a punt de marxar sense estar d’acord amb la teva decisió. Aquest sentiment s’agreuja si ets fill únic. Et fa mal veure com quan parles d’un tema que et fa força il·lusió ells s’ho prenen amb resignació, i inclús tristor.

Però a vegades s’ha de ser egoista, i malgrat aquests dubtes la mentalitat d’un mateix és més forta i la decisió continua endevant.

Tags: emancipacio