La premsa brossa de l’esport

Ja fa anys que la programació televisiva a l’estat espanyol s’anomena “telebrossa” degut als continguts que s’emeten, principalment en cadenes com Telecinco o Antena3, basats en en la prensa del cor, en el morbo, en la discusió entre xiscles i insults, en el sexe, etc. Són poques les emisores que es salven d’aquesta política. Al meu entendre TV3, TVE  i la 2, serien d’aquestes poques.

Crec que tot va començar pels voltants de l’any 2000, quan van sortir Gran Hermano, el diario de Patricia, i Crónicas Marcianas va començar a canviar la seva política. Suposo que va ser una grata sorpresa pels productors i responsables d’aquestes cadenes, veure que aquest tipus de continguts els hi donaven tanta audiència. A partir d’aquí la recepta va anar increcendo provocant que cada cop més programes ocupessin la graella televisiva, amb més morbo, més insults, més sexe, i sense gens ni mica de cultura ni ética.

Per mi està clar que la culpa d’això se l’han de repertir dos protagonistes. En primer, lloc el conjunt de la societat, que som els qui demanem veure aquestes coses per televisió. Si ningú veiés aquesta porqueria no la donarien. En segon lloc, també faria responsable a les persones que decideixen la graella a les seves respectives cadenes.  Aquests que només es mouen per l’interés econòmic que representa tenir programes amb audiència, sense pensar en les conseqüències socials que té aquest tipus de televisió.

Doncs bé, en els darrers temps m’he adonat que aquesta fenòmen s’està passant a altres camps periodístics, com és l’àmbit de l’esport. La informació esportiva ha guanyat una gran demanda diària: prova d’això és que ocupa el 25% , o més, del temps dels telenotícies. Aquesta gran demanda fa que dia rere dia a un munt de diaris, televisions i ràdios es dediquin a parlar de l’actualitat de l’esport, en el cas català i castellà, sobretot del futbol.

Però aquí hi ha un problema, i és que el món esportiu no dòna prou notícies per sadollar la fam informativa dels futboleros. I això provoca que tant diaris com programes televisius hagin d’explotar la imaginació per poguer omplir pàgines i temps d’emissió. I la conseqüència principal d’això és que la qualitat del producte baixa. Un partit de futbol dòna per xarrar-ne al dia següent de que es jugués, o potser un dia més si el partit va ser molt bo o decisiu, però no dies i dies com a vegades també es fa.

Prova d’aquesta necessitat de forçar la informació, és la gran quantitat de notícies xorres que publiquen els diaris esportius, o la gran quantitat d’enquestes xorres que s’hi fan per internet, o els tristos debats que es creen a programes de televisió, als quals no pares de sentir els mateixos arguments durant setmanes i mesos. Jo per exemple, m’he arribat a cansar de sentir elogis cap a Guardiola i cap al Barça. Com a culé n’estic sumament orgullòs, però al final vaig deixar de veure i escoltar aquests programes perquè ja em cansava. Com va dir en Pere Escobar una vegada: “Estàs avorrint a l’obvietat”.

Evidenment, hi ha maneres i maneres de parlar dels esports. Dos casos a estudiar serien el del programa Punto Pelota a Intereconomía, i el Efectivament a Esport3. El primer utilitza la més pura estrategia televisiva de Sálvame, amb “periodistes” que interpreten personatges que xiscles i insulten a tot i tothom. El segon, que va sortir no fa gaire, intenta portar una línia respectuosa amb dosis d’humor. En el segon s’intenta informar i parlar sobre els esdeveniments. El primer, té com a objectiu crear polèmica.

Veig en la premsa esportiva una evolució com ja van tenir altres tipus de premsa. La necessitat d’omplir espais i guanyar audiència em porta a pensar que cada cop més la premsa esportiva s’assembla a la premsa groga o a la rosa. I si intentèssim deixar de ser adictes al esport?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>