BlogPer

Si ahir vaig anar a veure el moll del nord del Downtown de Chicago, avui he anat a veure el moll del sud. Aquesta part de la ciutat està rodejada de parcs i jardins i s’anomena Museum Campus. S’anomen així perquè hi ha tres museus junts: El Field Museum, on es trobo la exposició d’història natural, l’Aquarium, i el Planetarium. Al costat també hi ha l’estadi de futbol americà dels Chicago Bears. En principi no tenia previst entrar a cap dels museus perque a tots s’havia de pagar. Lo que realment esperava trovar era una bona vista de la ciutat.

Avui no tenia ningú amb qui visitar la ciutat, perque els nois anglesos tot just marxaven avui, i l’Adam havia de fer coses, per tal vaig proposar-me de fer l’excursió de forma diferent, en bici. Que ningú es preocupi, que si ho he fet és perque hi ha carril bici a la gran part de recorregut. Només havia d’arribar a la bora del llac, a unes 2 o 3 milles, i després tot era dins de parcs, sense cotxes.

És molt maco de veure com una ciutat amb tant ciment i metall com té Chicago gaudeix despais tant macus i tant naturals com aquests parcs. Tot i que la desconnexió amb la ciutat no és ideal (perqué qualsevol lloc té molt a prop carreteres amb molts cotxes) és macu de veure arbres i animals voltant per allà.

Read the rest of this entry »

Sempre que he sortit per la ciutat a fer turisme m’he deixat la càmera oblidada a casa. Pensava: “Va, encara queden dies per fer fotos” però ara ja nomès queden 9, i he d’aprofitar.

Aquests dies estan de visita a casa uns nois d’Anglaterra, i avui he anat amb ells a visitar la Navy Pier, “pier” en anglès vol dir “moll”, “embarcader” i “navy” és “marina”, així doncs seria com “Moll de la Marina”. És un lloc força turístic i on es troba un parc d’atraccions i una mena de centre comercial, amb tot de restaurants i coses per a nens, molt familiar. Lo més bonic per a mí són les vistes que es tenen de la part nord de la ciutat des d’allà. Són les vistes que més m’agraden de Chicago. Tens una vista general del downtown.

Read the rest of this entry »

Vaig agafar el bus a casa meva amb tres hores d’antelació del vol per arribar a l’aeroport, però vaig anar just de temps. Correns vaig anar a les taquilles per que hem donessin el bitllet i no sé quin problema hi havia que no me’l donaven, i jo esperant tement que perdria l’avió. Finalment me’l donen i llavors vaig començar una cursa per arrivar a temps a la porta d’embarcament. Vaig haber de demanar que hem deixessin passar a la cua d’inspecció de seguretat. Finalment vaig arrivar a temps a l’embarcament i no vaig perdre l’avió, però buf… quin patiment.

Arribant a Florida, des de l’avió podia veure com era tot verd, cases molt grans, totes amb jardins. Seria tota Florida així? En poc temps ho sabria. A l’aeroport m’esperava la Donna, una amiga que vaig fer a Barcelona feia poques setmanes. Hem va acollir a casa seva per passar els següents cinc dies de la meva vida. Un cop al cotxe anant cap a casa seva em va explicar tot lo que havia pensat per fer en els següents dies: visitar museus, surfejar, algunes festes, un no parar!!

Mentre anavem conduint cap a casa seva hem quedava meravellat amb el paissatge, tot verd, i realment lo que havia presentit a l’avió era cert, tot la zona era igual, cases rodejades de verd per tot arreu, ja siguin jardins, aiguamolls, o boscos. Llavorens encara no estava segur, però en els següents dies ho vaig confirmar. La urbanització “respecta” els espais naturals. Dic respecte entre cometes perque si els respectés no hi construirien a sobre. Sigui com sigui, tots els edificis estan envoltats de naturalesa. Fins i tot l’estació de bombers té un un jardí al voltant de l’edifici. Amazing!

Durant els dies que vaig ser-hi allà vaig sortir moltíssim. Donna em va ensenyar la festa (nightlife) de Jacksonville. La gent sap gaudir allà. Els hi agrada molt escoltar reage. Crec que representa força la filosofia de vida de la ciutat. La gent és molt tranquila, els hi agrada guadir la vida. Tot i que Jacksonville té al voltant del milió d’habitants com que tot está tant estés la vida és més com a un poble en certa manera.

Read the rest of this entry »

El passat Dijous vaig tenir una jornada diferent als Estats Units. Pocs dies abans, el pare d’Adam, el meu company de pis, va trucar demanant ajuda al seu fill en el trasllat de la seva empresa, i Adam va preguntar-me si volia treballar jo també i guanyar alguns dolars amb els que no hi comptava. Com que el dijous no tenia res planejat vaig dir “I per què no? Serà interessant”. I dit i fet. Dijous al matí vam matinar aixecant-nos a les 7:00. Vaig tenir dificultats per escollir quina de la meva roba seria més apropiada per un trasllat ja que no volia fer malbé res i em vaig decantar per uns texans i una semarreta de tirants per la calor, agafant uns pirates per si de cas.

Abans de que la son s’hagués anat vam pujar al cotxe direcció al sud amb destí Manteno, un petit poblet a uns 80km de Chicago. Un cop arribats allà i després d’esmorzar vam començar la feina. Abans del viatge jo no tenia clar què tocaria fer, en principi moure caixes però el nou local encara estava sent treballat pels albanyils, per lo que la feina va ser rentar les parets exteriors de la pintura antiga. Amb una mànega a pressió vam estar unes 6 horetes remullant la paret, i nosaltres mateixos, fins que va quedar més o menys bé. Va ser entre aburrit i entretingut, perque com que només hi havia una mànega mentre un treballava l’altre mirava, com paletes de veritat vamos! Al principi va ser una mica escarós ja que amb l’aigua a pressió els bocins de pintura anavem caient sobre nosaltres, i vam acabar força bruts. Ah! I vam dinar a un restaurant fastfood mexicà, jo ja com un autèntic americà.

Read the rest of this entry »

Després d’alguns entrebancs i moltes emocions per fi estic més o menys instal·lat a Chicago. El viatge realment no ha sigut fàcil. Primer vaig perdre vol Londres-Chicago perque el de Barcelona-Londres va arribar amb retard i vaig haver de passar una nit a Londres. Iberia al menys es va fer càrrec dels costos de l’hotel. Afortunadament també vaig coincidir amb un noi de Tarragona que li va passar el mateix i va alleugerir la càrrega del problema. Al dia següent, 1 d’agost, vam aconseguir agafar el primer vol que sortia cap a Chicago, però a la porta d’embarcament ens van dir que les nostres maletes no viatjaven amb nosaltres… i clar, això t’acolloneix. A les 8 hores i mitja de vol et fas a la idea de que li pot passar lo pitjor a les teves maletes, mentre també penses en tot lo que t’està esperant a l’estat d’Illinois. Un cop arribats i passant l’exastiu control policial va tocar anar a buscar les maletes, i què havia passat? Doncs que no hi eren… i clar, a fer tot el tràmit de la reclamació. Després de venir-me a recollir a l’aeroport, Liz, em va acompanyar gentilment al centre de la ciutat per poder-me comprar quelcom de roba mentre esperava que m’enviessin l’equipatge.

En el coche anava apreciant com era la ciutat de Chicago fora del centre, en la seva majoria són barris residencials amb casetes de 3 o 4 apartaments. Molt americà. Vam aparcar pel seu barri i vam anar en tren al centre. I en un cop arribats, en sortir al carrer… guuaaauuuu… Chicago és realment és una ciutat increible, quelcom que fins ara només havia vist en pel·lícules i ara tinc la sensació de que estic en una d’elles. Ser al Downtown (centre) de Chicago és quelcom espectacular. Edificis molt alts amb carrers relativament de 4 carrils com a màxim dòna una sensació que m’hes difícil d’explicar.

Read the rest of this entry »

Fa poc més de dos mesos l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un nou sistema de transport públic: el bicing. El bicing consisteix en una serie d’estacions de bicicletes instal·lades a diversos punts de la ciutat. L’usuari de bicing podrà agafar una bicicleta d’una estació i podrà traslladar-se on vulgui sent conscient que en les próximes dues hores haurà de deixar la bici en qualsevol estació de bicing. I com ser usuari de bicing? Doncs registrant-se a la web, i pagant una quota de 24 € anuals (6 € el primer any), rebrà s en una setmana a casa teva una targeta que et permetrà agafar bicis de les estacions.

Read the rest of this entry »

Fa alguns dies vaig veure aquest video que vull immortalitzar al meu blog. Va guanyar el premi de YouTube 2006 al video més adorable:

Trobo que és una historia triste, però a l’hora motivadora. Kiwi tenia una somni: volar, però els seus gens no li van donar ales per fer-ho. Va ser llavors quan va decidir plantar un bosc a les parets del precipici que li donés la sensació que tant ansiava. El vídeo no ho transmet gaire però cal una gran quantitat d’esforç per plantar arbres a un penyacegat. L’esforç necessari per veure complir un somni. Malauradament el resultat de veure complert aquest somni era fatal.

Però del vídeo jo vull quedarme fins al moment que en Kiwi deixar anar les llàgrimes, el moment culminant de la seva vida, el moment en el qual veu realitzat el seu gran somni i en el que tot l’esforç invertit ha valgut la pena.

Un dels anuncis de televisió que més m’han agradat últimament és un de Mercedes Benz:

1440 minuts

Desde el primer moment l’anunci capta l’atenció amb el fet de trobar-se amb 1440 € tots els matins. Tothom ens podem sentir idenficats perque a tothom ens agradaria trobar-nos amb aquesta situació, i és gairebé instantati pensar què fariem amb aquests diners a mesura que transcurreix l’anunci. Personalment, el primer cop que el vaig veure vaig pensar que sabria gastar-me molt bé els calers i que no me’n deixaria mai cap euro per gastar-me, els aprofitaria tots molt bé, però igualment de clar veia que no em passaria a mi. Vaig sentir una sensació curiosa quan l’anunci et mostra que podem utilitzar els nostres minuts al dia igualment de bé que si fossin euros, sempre que vulguessim. El temps és com els diners, és qüestió de saber com gastar-los.

Què li passa al Barça? És una pregunta que ens fem tots els culès. Ja fa jornades que el Barcelona no juga bé. Que si problemes amb l’Eto’o que no se sent valorat. Que si els rumors de que el Rijkaard no continuarà la próxima temporada… i lo pitjor de tot és que l’equip no té la guspira de temporades passades. Ronaldinho, estrella blaugrana per excel·lència, no rendeix com s’espera d’ell (però afortunadament ja marca de falta: ÀNIMS RONALDINHO). La defensa tot i comptar amb els mateixos jugadors que l’any passat no mostra la mateixa seguretat. El centre del camp és molt estàtic a l’atac. Xavi, Deco, i una mica Iniesta són lents a l’hora d’elaborar les jugades. No busquen espais, només esperen a rebre la pilota al peu. I aquest problema a la segona linia provoca, penso, el problema de la falta de gol.

Sense cap mena de dubte les baixes d’Eto’o i Messi han perjudicat el lloc d’atac blaugrana, i ara tot just comencen a recuperar-se, la qual cosa ha de portar esperances als seguidors, però jo no les tinc totes. Per falta de motivació dels jugadors, i probablement per falta de concentració, no juguen amb la màgia que acostumaben a jugar. Clar que l’equip contrari també juga, però el Barça té una gran plantilla i hauria de ser capaç de guanyar a qualsevol camp davant de qualsevol rival. Nomès cal més mobilitat. Si Xavi té la pilota que Deco busqui un desmarcament vertical, i si a Deco el segueix un jugador, que busqui a Iniesta, o que Edmilson pugi desde el pivot per guanyar superioritat numèrica. I quan es desbordi la linia de mitjos de l’equip contrari, si el centre de la defensa és inaccessible que obrin a les bandes! Crec que un dels grans problemes del Barça és la falta d’atac per les bandes. Tots els extrems, a excepció de Giuly, tendeixen a anar cap al centre disminuint els espais, i fent sempre que l’atac blaugrana xoqui contra la defensa rival.

Resumint, per mi el gran problema del Barça és la falta de gol provocada per l’estaticitat dels jugadors del mig del camp i dels davanters. La causa d’aquesta estaticitat és la concentració o la motivació? Jo crec que sí, però aquesta és només la meva modesta opinió.

Jo no m’havia enterat però a partir de l’1 de març de 2007 entra en vigor a Espanya la Llei 44/2006 que obliga a les operadores de telefonia mòbil a cobrar el còmput de la trucada i la videotrucada en segons, en comptes de en minuts com feien fins ara, és a dir, si ara trucàvem a algú i parlavem 29 segons haviem de pagar el minut sencer més l’establiment de la trucada. Però afortunadament aquesta llei d’esquerres pretèn canviar les coses i posar-les al seu lloc. De fet és lo més lògic, per què hem de pagar 1 minut si no el parlem sencer?

La llei era una bona notícia pels consumidors, però les operadores han mogut fitxa. Per compensar la baixada dels beneficis (ull que dic baixada de beneficis, no pèrdues) que provocaria la llei, les operadores han pujat les tarifes. Ara l’establiment de la trucada costarà 0.15€ en comptes de 0.12€, és a dir, una pujada del 25%. També es calcula que les trucades pujaran entre un 15 i un 20%. Jo he fet els meus càlculs:
Actualment si trucu a un mòbil de la meva mateixa companyia pago 0.08€/m. Ara pagaré 0.0013€/s, o el que és el mateix, 0.078€/m. Aquí no hi ha hagut aument. On si hi ha hagut és si trucu a un mòbil d’una altra companyia o a un fixe estatal. Fins ara he pagat 0.29€/m. A partir de l’1 de març hauré de pagar 0.0055€/s (0.33€/m), 4 cèntims més per minut, un aument del 13.7%.

Tot i aquesta pujada és probable que al final el consumidor acabi sortint beneficiat, però no tant com en un principi es preveia. L’única forma de saber-ho és fent números, agafant les factures i començar a comptar.

La veritat és que a mi en fot força que quan una llei pretèn beneficiar al consumidor vingui la companyia i impedeixi o intenti travar aquest benefici. A través de elPaís.es m’he assebentat que una plataforma, www.boicot.es.kz crida a la movilització contra les operadores. El boicot bàsicament crida a que els usuaris no utilitzin el seu telèfon mòbil el dia de pujada de les tarifes, l’1 de març. Crec que és un bon boicot, crida l’atenció de les companyies sense fer un gran sacrifici. Jo hi participaré, per tant, que ningú em truqui l’1 de març.