BlogPer

Si ja és en part bastant difícil prendre la decisió de deixar el niu i emancipar-se encara ho és més trobar un nou niu on anar. Potser sóc massa exigent volent buscar un pis que estigui a màxim 10 minuts de la feina, però ja que m’independitzo, fer-ho bé. I de fet no és impossible, perque ja he topat amb algun pis que seria ideal, però malauradament no m’han agafat.

I quin buscu? Doncs buscu un pis que estigui molt a prop de la feina, que estigui més o menys ben equipat amb mobles i electrodomèstics, que l’habitació que em toqui sigui d’unes dimensions raonables i que tingui espai per al llit, un armari i una taula on ficar l’ordinador (i que hem pugui moure entre tots tres). També és important que el pis tingui internet, tot i que això no està siguent un problema perque gairebé tots els que he vist en tenen. I després i molt important, la gent amb la que hem toqui viure. A mí m’han recomenat que els millors pisos per compartir són els mixtes, amb nois i noies. Això hem fa descartar anar a un pis on nomès hi hagin tius. Pot haber molt bon rotllo i tal, però estic segur que si en un pis s’ajunten 3 o 4 tius, és molt difícil que tots quatre siguin nets i endreçats. Llavors estaria bé entrar en un pis que ja sigui mixte o en un de noies i amb la meva entrada fer-ho mixte. Tot i que aquest darrer punt també té una contra partida, i és que serà difícil fotre tornejos al PRO si sóc l’únic tiu. És important remarcar que seria ideal que els comanys/es de pis fossin de la meva edad, i encara millor universitaris.

Però si quelcom té de bo mirar tants pisos és que al final acabes veient què és el que realment vols. Ara que ja ho se espero trobar-ho aviat.

Desde que tinc 16 anys que sempre he volgut emancipar-me. No es que estigués malamanet a casa, si no que tenia una necessitat de viure una vida independent, i dependre exclusivament de mí. Vaig decidir que als 18 marxaria de casa, però les circumstàncies econòmico-socials i personals d’aleshores no ho van permetre, i així han passat els anys.

Ara amb 22 anys i una feina fixa i que m’agrada i força més madur que fa 4 anys, tinc la possibilitat de donar el pas. I ara que la tinc a prop no és fàcil donar-lo. Alguns dubtes van i venen pel cap, però tot i això la decisió està presa. I si estic malament amb els futrs companys? I si no és tan bo com espero i crec que serà? I si la llibertat ve acompanyada de responsabilitats que no puc assumir? I als obstacles propis s’han de sumar els externs, com el sentiment dels pares que veuen com estàs a punt de marxar sense estar d’acord amb la teva decisió. Aquest sentiment s’agreuja si ets fill únic. Et fa mal veure com quan parles d’un tema que et fa força il·lusió ells s’ho prenen amb resignació, i inclús tristor.

Però a vegades s’ha de ser egoista, i malgrat aquests dubtes la mentalitat d’un mateix és més forta i la decisió continua endevant.