Author Archives: Javier Seixas

L’Enciclopèdia Catalana a internet

Tot buscant com dir en català “bitácora” (traducció de blog al castellà ), m’he trobat amb una eina molt interessant: l’enciclopèdia catalana online a enciclopedia.cat.

És una molt bona notícia pels catalano-parlants tenir un diccionari a internet. La meva enhorabona als impulsors d’aquest projecte.

Per cert, “bitácora” en català es diu bitàcola.

Comparar Kosovo amb Catalunya és una mala comparació

M’ha fet ràbia un article que publicava avui Aleix Vidal-Quadres, polític del PPC, a la Razón. Diu així:

“Hoy ese vertedero sumido en la miseria se autoproclama Estado soberano cuando no puede sobrevivir sin la ayuda financiera externa y necesita que otros le presten juecesm policías, oficiales de aduanas y la mínima estructura administrativa (…). Ése es el glorioso resultado de la aplicación del principio de autodeterminación en virtud del cual a cada nación definida de acuerdo con criterios étnicos, lingüísticos o religiosos, le corresponde una soberanía política diferenciada.”

Es denota el desacord de l’autor amb el fet d’aquesta independència. Pot tenir més o menys raó quan crítica que una província sense recursos es declari independent sense estar capacitat per ser-ho. Però després l’article diu:

Brillante futuro para la Euskalerría de Ibarretxe i la Cataluña de Carod y Mas, pasar de ser sociedades abiertas amparadas por el Estado español, (..), a destrozarse en internamente en conflictos civiles, perder relevancia en Europa, empobrecerse material y culturalmente y alcanzar por fin la deseada independencia de un montón de ruinas humeantes.”

Vidal-Quadres, no està siguent gens objectiu. És RIDÍCUL comparar Països com Catalunya o Euskadi, motors de l’Economia Espanyola, amb una província ramadera. Estic segur i convençut que una Catalunya independent no entraria en conflictes civils, continuaria com a Estat democràtic i sobirà com marca el tarannà català, no perdria relevància a Europa (ja que no la té), la guanyaria, empobrir-se culturalment segur que no, Catalunya és un País pluricultural i un focus de cultura europeu.

Emprobrir-se materialment? Aquest seria un punt més discutible i d’un llarg debat, perque per una part estan els diners que dòna Catalunya a Espanya i que no tornen, i per una altra els ingresos de les empreses catalanes a altres llocs de l’Estat espanyol que potser perdria en una Catalunya independent.

Vidal-Quadres és un polític demagog. Predica catastrofisme per espantar però sense és molt evident que no ha reflexionat gaire el que diu.

Google.cat

Google ha posat en marxa el funcionament del seu cercador amb un domini genèric per primer cop, i aquest domini és el .cat.

Així doncs a partir d’ara podem buscar a google visitant www.google.cat, de forma que per defecte ens surtirà el cercador en català. Per defecte també centrarà la seva recerca en trobar resultats en pàgines publicades en català, de la mateixa manera que si busques a google.es o a google.com que buscarà en castellà i en anglès respectivament.

Font d’informació a Desarrollo Web

Unes Las Vegas als Monegros?

Vull fer eco d’una notícia que acabo de llegir a elPais.com: El desierto aragonés de los Monegros acogerá un complejo con 32 hoteles, casinos y campos de golf.

Aquest és un cop dur als que tenim sentiment ecologista i cada dia fem un petit esforç per cuidar el planeta reciclant i estalvian energia. Construir hotels i camps de golf a un desert és senzillment antinatura. Potser creuen que és menys perjudicial que construir-los a la costa? Que realment no ho serà, perquè ve han de treure l’agua d’un lloc per ficar-lo en un altre. I què passarà amb el lloc des d’on la treuen? Volen deixar sec el Ebre?? I tot això per que els rics de torn vagin i es puguin divertir?

L’Aragó es va oposar al trasbàs del riu Ebre amb arguments ecologistes. L’EXPO de Saragossa del 2008 tindrà com a principal temàtica l’Aigua i el desenvolupament sostenible, i ara ells mateixos Governs que organitzen això volen invertir en megacomplexos insostenibles i que contribuiran al canvi climàtic i al degradament de la terra.

Sincerament, esparaba que polítics d’esquerres tinguessin una mica més de seny no es deixessin embaucar per empreses estrangeres amb diners, i deixin de banda la racionalitat per tal de guanyar uns quants milions d’euros en impostos. Estic totalment d’acord en que s’ha de crear llocs de treball i que aquests diners poden anar molt bé a l’Aragó, però si us plau, siguin una mica més intel·ligents i tinguin més visió de futur. Estem a temps de buscar solucions que respectin la natura, solucions que no destrueixin paratges i que no afavoreixin tan sols a uns pocs.

Solució i alternatives als 902

Fa una setmana explicava un problema de facturació amb ONO. Em preguntava per què havia de pagar jo una trucada telefònica per solventar un problema que m’havia provocat ONO, que era a l’hora qui s’estava beneficiant de que els truqués per queixar-me. L’altre dia llegint el 20minutos vaig trobar la resposta. Legalment la companyia ofereix el servei tècnic i de reclamacions de forma gratuïta, és a dir, no estic pagant per a que m’atenguin, però he de ser jo qui s’ocupa de les despeses per disposar dels mitjants per a que m’atenguin. Aquí el que dòna ràbia és que si estiguès trucant a un telèfon nacional, en comptes de 902, no hauria de pagar la trucada perque entraria dins de la tarifa plana que tinc contractada.

Doncs bé, el mateix article parlava d’una web anomenada nomasnumeros900.com. En el wiki d’aquesta web es pot trobar un llarg llistat de telèfons amb les equivalències en números ordinaris dels telèfons 902. Per exemple, per trucar a ONO es pot marcant el 963 228 347 en comptes del 902 929 000.

Problemes de facturació amb ONO

Aquest més en veure la factura de ONO, amb qui tenim contractat un paquet de TV+telèfon+internet, m’he fixat que ens han cobrat el codificador de televisió. Fins ara el que feien era cobrar-lo però a l’hora descomptar-lo en la mateixa factura. Doncs he trucat a ONO per preguntar com era això, si havia canviat alguna cosa. Després del minut i pico de trucada a un 902 i estar escoltant la maquineta dien-me que escolli entre números fins arrivar a una persona, li he explicat el meu problema a la senyoreta que m’ha atés. Després de explicar-li agafa i em diu: “No sale su factura en la pantalla. ¿Podría llamar mañana?”

Com he de reaccionar davant d’això? La veritat es que no m’agrada tractar d’inútils als telefonistes, moltes vegades ells no tenen la culpa, o sigui que he donat les gràcies i m’he acomiadat, però m’ha donat unes ganes tremendes de demanar la baixa de ONO

Se suposa que he de tornar a trucar demà? La trucada l’estic pagant jo. Al final potser em tornen els 6,50 € del decodificador, però m’hauré gastat lo mateix trucant al putu 902.

Si trucu o no trucu demà ja ho veuré, però des d’aquí desaconsello a tothom que contracti ONO. Ja tinc coneguts propers que han tingut problemes amb ells.

El negoci dels dominis

El primer domini que vaig contractar va ser dragonagna.com. Seria el nom de la primera comunitat online que vaig crear al 2004. Era una pàgina amb un toc friki i el nom estava inspirat en una forma d’anomenar “Terra de Dracs”.

L’altre dia per curiositat vaig anar al whois.sc i vaig estar mirant l’estat d’alguns dominis, entre ells dragonagna.com, i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que estava agafat. Em va sorprendre, perque qui voldria un domini tan friki, i per què? Mirant les dades de contacte vaig veure que l’email era message@keywordmarketinginc.com. Amb aquest domini ja vaig començar a imaginar-me per on anaven els trets. En entrar a la seva web vaig trobar-me la confirmació a les meves sospites:

Keyword Marketing specializes in using 100% automated linguistic software to register “pre-owned” domain names that are deleted or not renewed by the original owner and have good keyword value. que ve a dir quelcom així: Keyword Marketing especialista en utilitzar software lingüístic 100% automàtic per registrar dominis antics que hagin segut esborrats o no renovats pels seus propietaris i que tenen un bon valor de paraula clau.

Em va fer molta ràbia que algú es quedés d’aquesta forma i per treure diners un domini amb una paraula que havia inventat jo. Per curiositat vaig enviar un e-mail aviam per quant estava a la venta. Als pocs dies em van respondre: 900 dòlars em demanaven. “Hahaha” va ser la meva resposta. Uns dies després van baixar a $500. Vaig respondre que no pagaria més de $10 per aquest domini (no tenia ganes d’entrar en regatejos, de fet el domini ja no el vull). Encara no he rebut resposta.

La llibertat d’internet permet que hi hagi negocis com aquest que no tenen que donar explicacions a ningú. Sóc defensor d’aquesta llibertat a la xarxa, inclús d’un tipus de negoci que es basi en la venta de dominis, però no deixa de donar ràbia que passi quelcom així. No es com qui registre una paraula genèrica com “blog” o “sexe” o “automòbil”, sino que agafa una paraula que no té cap significat per aprofitar-se d’algun despistat que s’hagi oblidat de renovar el domini.

Això és com quan algú es va dedicar a registrar dominirs amb els possibles noms que tindria el futur Papa quan fos nomenat, i que al final va ser Benedicte XVI. Clar, després si el Vaticà o algú altre vol aquest domini doncs que es grati la butxaca per aconseguir-lo, però dragonagna.com… si us plau…

Les millors cançons del 2006

Els gustos són la cosa més subjectiva del món i ara jo seré molt subjectiu dient quines són les millors cançons del 2006, per a mí:

SOS de Rihanna em dona molt bones sensacions, molt bon rotllo.

Però la millor sense cap mena de dubte és Hips Don’t Lie… no tinc paraules.

Potser és una mica tard per dir quines són les millors cançons de l’any 2006, tenint en compte que ja est� acabant el 2007, però realment em venia de gust cridar-ho al món.

El comiat de Chicago

Això ja s’acaba i porto dos dies saborejant els últims moments a la ciutat. Dimecres vaig passar-ho passejant durant hores pel centre. Si hem quedava algun racó per on passar Dimecres ho vaig fer. No vaig fer més que caminar, asseure a bancs, admirar el paissatge, tornar a caminar, menjar quelcom, caminar… fer fotos, caminar, asseure i admirar… van passar tantes hores que al final es va fer de nit. Bé, de fet ja buscava això. Havia sigut al Downtown de nit però sempre acompanyat i sense temps per admirar la ciutat. Aquesta es veu realment maca de nit. Hi ha un racó a Michigan Ave al costat del riu on tens unes vistes increibles del mateix i tot d’edificis iluminats al voltant. És una experiència que no es pot viure a Barcelona. També vaig anar a Millenium Park de nit, per veure com es veia “The Bean” sense la llum diurna, molt macu, i posteriorment volia anar a Grant Park, però no vaig arribar-hi. Vaig coincidir amb una noia de Madrid, Laura, que també estava fent fotos de l’esculptura. Ens vam possar a xerrar i va passar l’estona fins que ens vam anar a buscar algun lloc on prendre quelcom i continuar xerrant fins que van arrivar la una de la nit, i ja era hora de tornar cap a casa.

Dijous va ser més tranquil·let. Tenia pendent comprar el meu record de la ciutat, el qual havia decidit que fos una miniatura de la Sears Tower. La Sears Tower és l’edifici més alt de Chicago i dels Estats Units amb 422 metres d’alt i 108 pisos. És el principal símbol de Chicago i una de les seves atraccions turístiques. Es pot pujar fins la última planta i admirar el paissatge de la ciutat, realment impresionant. Jo hi vaig pujar el segon dia d’estar aquí, però vaig oblidar la càmara a casa i per això no hi ha cap foto. Per comprar la miniatura vaig haver d’anar a la mateixa torre perque no havia vist el souvenir en cap altre botiga. Aprofitant que era allà, vaig anar a un parc contingu on hi ha tot de cadires repartides sobre la gespa on la gent s’asseu per admirar la vista del gratacels. Vaig ser afortunat perque feia un dia estupendo, i vaig poguer gaudir d’una bona vista.

No hem vaig quedar gaire estona ja que tenia un sopar pendent a casa, el sopar de comiat en el qual cuinava jo! Volia que fos un sopar tranquil·let i només va venir l’Ainhoa, una noia Portoriquenya amiga de l’Adam, la qual ja vaig conèixer el primer dia que vaig arrivar. Vaig cuinar pasta (com no?), vaig fer una amenida i vaig passar unes quantes saltxitxes per la planxa. Va ser un sopar molt agradable.

Ara ja falten menys de quatre hores perque surti camí de l’aeroport i digui realment adeu a la ciutat. Ha sigut un més amb moltes experiències i moltes sensacions. He conegut molta gent i crec que he aprés moltes coses. Entre aquestes coses he aprés anglès, tot i que no tant com hem pensava. Potser venia amb les espectatives massa altes o potser sóc molt exigent, però li vull restar importància perque aquest fet no hem deixa ni molt menys malt regust de boca. Deixo amics i coneguts, i un lloc on seré ben rebut si torno. Estic molt content de com a anat el viatge i ara ja toca tornar a al meu dia a dia català.

Un dia de relax al sud de Wisconsin

Abans d’ahir vaig quedar amb una amiga, Britni, per passar el dia junts i veure les coses de Chicago que encara no havia vist. Però com ja les havia vist totes va proposar d’anar a l’Estat veí, Wisconsin, i visitar uns paratges amb llacs ben macus que hi ha al sud. Dit i fet. Vam agafar l’autopista i en una hora ja estaven creuant la frontera.

Un cop arribats a Wisconsin vam ficar-nos per carreteres secundàries. Era macu de veure el paissatge rural ple de camps cultivats amb blat de moro i granges vermelles amb grans sitges. Molt americà. Vam arribar al llac anometa Geneva, on hi havia una platja molt petita on cobraven 5 dolars per poder-hi accedir (No m’ho creia). Per suposat que no vam pagar i tras comprar un gelat i passejar una estona per la bora una mica rocosa, ens vam mullar una mica els peus, vam tornar al cotxe i vam anar a un altre llac que tot i ser més petit era gratis estar-s’hi.

Un cop arribat a aquest llac vam anar al moll i ens vam asseure una bona estona, tot xarrant de moltes coses, en anglès per suposat. Va passar el temps que no ens vam donar compte i ja la gana feia metlla a la panxa. Així que vam anar a un lloc purament americà, comida poc saludable però molt bona, amb força refregit.

El lloc estava decorat a un estil country, amb mobles de fusta y música sonant de fons. Després d’algunes dificultats per demanar degut a la gran quantitat d’opcions que hi havien, ens van servir el dinar-sopar americà. No es que tingués molta pinta d’americà. Era una mena de plan combinat on hi havia macarrons, una mena de tortelini, puré de patates, i carn amb pebrot. Lo més americà que hi havia era el pa de blat de moro que per cert estava molt bo!

Ja el dia s’acabava i haviem de tornar a casa, però no sense abans visitar un “mall” o el que és el mateix, un centre comercial. Molt semblants als de Barcelona, amb l’única diferència que les marques són diferents, tot i que la moda és similar.

Va ser una excursió molt agradable, i ara ja puc di