Monthly Archives: August 2007

El comiat de Chicago

Això ja s’acaba i porto dos dies saborejant els últims moments a la ciutat. Dimecres vaig passar-ho passejant durant hores pel centre. Si hem quedava algun racó per on passar Dimecres ho vaig fer. No vaig fer més que caminar, asseure a bancs, admirar el paissatge, tornar a caminar, menjar quelcom, caminar… fer fotos, caminar, asseure i admirar… van passar tantes hores que al final es va fer de nit. Bé, de fet ja buscava això. Havia sigut al Downtown de nit però sempre acompanyat i sense temps per admirar la ciutat. Aquesta es veu realment maca de nit. Hi ha un racó a Michigan Ave al costat del riu on tens unes vistes increibles del mateix i tot d’edificis iluminats al voltant. És una experiència que no es pot viure a Barcelona. També vaig anar a Millenium Park de nit, per veure com es veia “The Bean” sense la llum diurna, molt macu, i posteriorment volia anar a Grant Park, però no vaig arribar-hi. Vaig coincidir amb una noia de Madrid, Laura, que també estava fent fotos de l’esculptura. Ens vam possar a xerrar i va passar l’estona fins que ens vam anar a buscar algun lloc on prendre quelcom i continuar xerrant fins que van arrivar la una de la nit, i ja era hora de tornar cap a casa.

Dijous va ser més tranquil·let. Tenia pendent comprar el meu record de la ciutat, el qual havia decidit que fos una miniatura de la Sears Tower. La Sears Tower és l’edifici més alt de Chicago i dels Estats Units amb 422 metres d’alt i 108 pisos. És el principal símbol de Chicago i una de les seves atraccions turístiques. Es pot pujar fins la última planta i admirar el paissatge de la ciutat, realment impresionant. Jo hi vaig pujar el segon dia d’estar aquí, però vaig oblidar la càmara a casa i per això no hi ha cap foto. Per comprar la miniatura vaig haver d’anar a la mateixa torre perque no havia vist el souvenir en cap altre botiga. Aprofitant que era allà, vaig anar a un parc contingu on hi ha tot de cadires repartides sobre la gespa on la gent s’asseu per admirar la vista del gratacels. Vaig ser afortunat perque feia un dia estupendo, i vaig poguer gaudir d’una bona vista.

No hem vaig quedar gaire estona ja que tenia un sopar pendent a casa, el sopar de comiat en el qual cuinava jo! Volia que fos un sopar tranquil·let i només va venir l’Ainhoa, una noia Portoriquenya amiga de l’Adam, la qual ja vaig conèixer el primer dia que vaig arrivar. Vaig cuinar pasta (com no?), vaig fer una amenida i vaig passar unes quantes saltxitxes per la planxa. Va ser un sopar molt agradable.

Ara ja falten menys de quatre hores perque surti camí de l’aeroport i digui realment adeu a la ciutat. Ha sigut un més amb moltes experiències i moltes sensacions. He conegut molta gent i crec que he aprés moltes coses. Entre aquestes coses he aprés anglès, tot i que no tant com hem pensava. Potser venia amb les espectatives massa altes o potser sóc molt exigent, però li vull restar importància perque aquest fet no hem deixa ni molt menys malt regust de boca. Deixo amics i coneguts, i un lloc on seré ben rebut si torno. Estic molt content de com a anat el viatge i ara ja toca tornar a al meu dia a dia català.

Un dia de relax al sud de Wisconsin

Abans d’ahir vaig quedar amb una amiga, Britni, per passar el dia junts i veure les coses de Chicago que encara no havia vist. Però com ja les havia vist totes va proposar d’anar a l’Estat veí, Wisconsin, i visitar uns paratges amb llacs ben macus que hi ha al sud. Dit i fet. Vam agafar l’autopista i en una hora ja estaven creuant la frontera.

Un cop arribats a Wisconsin vam ficar-nos per carreteres secundàries. Era macu de veure el paissatge rural ple de camps cultivats amb blat de moro i granges vermelles amb grans sitges. Molt americà. Vam arribar al llac anometa Geneva, on hi havia una platja molt petita on cobraven 5 dolars per poder-hi accedir (No m’ho creia). Per suposat que no vam pagar i tras comprar un gelat i passejar una estona per la bora una mica rocosa, ens vam mullar una mica els peus, vam tornar al cotxe i vam anar a un altre llac que tot i ser més petit era gratis estar-s’hi.

Un cop arribat a aquest llac vam anar al moll i ens vam asseure una bona estona, tot xarrant de moltes coses, en anglès per suposat. Va passar el temps que no ens vam donar compte i ja la gana feia metlla a la panxa. Així que vam anar a un lloc purament americà, comida poc saludable però molt bona, amb força refregit.

El lloc estava decorat a un estil country, amb mobles de fusta y música sonant de fons. Després d’algunes dificultats per demanar degut a la gran quantitat d’opcions que hi havien, ens van servir el dinar-sopar americà. No es que tingués molta pinta d’americà. Era una mena de plan combinat on hi havia macarrons, una mena de tortelini, puré de patates, i carn amb pebrot. Lo més americà que hi havia era el pa de blat de moro que per cert estava molt bo!

Ja el dia s’acabava i haviem de tornar a casa, però no sense abans visitar un “mall” o el que és el mateix, un centre comercial. Molt semblants als de Barcelona, amb l’única diferència que les marques són diferents, tot i que la moda és similar.

Va ser una excursió molt agradable, i ara ja puc di

A casa dels White Sox

Avui he assistit al meu primer partit de beisbol. L’Adam va rebre quatre entrades pel partit d’avui Dilluns, i ens va convidar a dues amigues seves i a mí a anar al partit amb ell. Jo encantat de la vida. No es que el beisbol m’apasioni, però ja que estic als Estats no puc rebutjar l’oportunitat d’anar i menys gratis. Jugaven els White Sox, l’equip de l’Adam, contra els Tampa Bay. Els Chicago White Sox és el segon equip de beisbol de la ciutat i l’estadi està a uns 15 minuts caminant desde casa de l’Adam. Quantes vegades hauré passat per davant de l’estadi per anar al tren…

Continue reading

Les millors vistes de Chicago: Grant Park

Ahir la meva amiga Liz va fer de guia turística. Vam quedar per dinar a un fast-food de menjar purament americà. Ell lloc s’anomenaba Philly’s Best. Ella va demanar per mi una mena d’entrapà amb amb carn, ceba i xampinyons… ooohh, delicious!! Cap McDonald’s es pot comparar a això. Ja amb l’estòmac ple vam anar a visitar un parell de llocs de la ciutat, els quals ja havia vist abans però no tenia cap foto. El primer lloc va ser la Water Tower (Torre d’Aigua). És una mena de torre inspirada en les torres medievals. No és res de l’altre món, però és un dels punts neuràlgics de la ciutat per història. A Chicago va haver-hi un incendi molt gran l’any 1871 que es va estendre de sud cap a nord. Va debastar gran part de la ciutat i la Water Tower va ser dels pocs edificis que van sobreviure.

D’aquí vam anar al parc de Grant Park. És un park força gran que es trova entre el Downtown i el Llac Michigan. Està en un punt ideal per veure els gratacels del centre perque no està ni molt lluny ni molt a prop d’aquests i a més la visió queda decorada amb el verd dels arbres del parc. Per a mi les millors vistes de Chicago.

Continue reading

Riding passat per aigua

Si ahir vaig anar a veure el moll del nord del Downtown de Chicago, avui he anat a veure el moll del sud. Aquesta part de la ciutat està rodejada de parcs i jardins i s’anomena Museum Campus. S’anomen així perquè hi ha tres museus junts: El Field Museum, on es trobo la exposició d’història natural, l’Aquarium, i el Planetarium. Al costat també hi ha l’estadi de futbol americà dels Chicago Bears. En principi no tenia previst entrar a cap dels museus perque a tots s’havia de pagar. Lo que realment esperava trovar era una bona vista de la ciutat.

Avui no tenia ningú amb qui visitar la ciutat, perque els nois anglesos tot just marxaven avui, i l’Adam havia de fer coses, per tal vaig proposar-me de fer l’excursió de forma diferent, en bici. Que ningú es preocupi, que si ho he fet és perque hi ha carril bici a la gran part de recorregut. Només havia d’arribar a la bora del llac, a unes 2 o 3 milles, i després tot era dins de parcs, sense cotxes.

És molt maco de veure com una ciutat amb tant ciment i metall com té Chicago gaudeix despais tant macus i tant naturals com aquests parcs. Tot i que la desconnexió amb la ciutat no és ideal (perqué qualsevol lloc té molt a prop carreteres amb molts cotxes) és macu de veure arbres i animals voltant per allà.

Continue reading

Navy Pier: El parc d’atraccions de Chicago

Sempre que he sortit per la ciutat a fer turisme m’he deixat la càmera oblidada a casa. Pensava: “Va, encara queden dies per fer fotos” però ara ja nomès queden 9, i he d’aprofitar.

Aquests dies estan de visita a casa uns nois d’Anglaterra, i avui he anat amb ells a visitar la Navy Pier, “pier” en anglès vol dir “moll”, “embarcader” i “navy” és “marina”, així doncs seria com “Moll de la Marina”. És un lloc força turístic i on es troba un parc d’atraccions i una mena de centre comercial, amb tot de restaurants i coses per a nens, molt familiar. Lo més bonic per a mí són les vistes que es tenen de la part nord de la ciutat des d’allà. Són les vistes que més m’agraden de Chicago. Tens una vista general del downtown.

Continue reading

Florida: La vida és per guadir-la

Vaig agafar el bus a casa meva amb tres hores d’antelació del vol per arribar a l’aeroport, però vaig anar just de temps. Correns vaig anar a les taquilles per que hem donessin el bitllet i no sé quin problema hi havia que no me’l donaven, i jo esperant tement que perdria l’avió. Finalment me’l donen i llavors vaig començar una cursa per arrivar a temps a la porta d’embarcament. Vaig haber de demanar que hem deixessin passar a la cua d’inspecció de seguretat. Finalment vaig arrivar a temps a l’embarcament i no vaig perdre l’avió, però buf… quin patiment.

Arribant a Florida, des de l’avió podia veure com era tot verd, cases molt grans, totes amb jardins. Seria tota Florida així? En poc temps ho sabria. A l’aeroport m’esperava la Donna, una amiga que vaig fer a Barcelona feia poques setmanes. Hem va acollir a casa seva per passar els següents cinc dies de la meva vida. Un cop al cotxe anant cap a casa seva em va explicar tot lo que havia pensat per fer en els següents dies: visitar museus, surfejar, algunes festes, un no parar!!

Mentre anavem conduint cap a casa seva hem quedava meravellat amb el paissatge, tot verd, i realment lo que havia presentit a l’avió era cert, tot la zona era igual, cases rodejades de verd per tot arreu, ja siguin jardins, aiguamolls, o boscos. Llavorens encara no estava segur, però en els següents dies ho vaig confirmar. La urbanització “respecta” els espais naturals. Dic respecte entre cometes perque si els respectés no hi construirien a sobre. Sigui com sigui, tots els edificis estan envoltats de naturalesa. Fins i tot l’estació de bombers té un un jardí al voltant de l’edifici. Amazing!

Durant els dies que vaig ser-hi allà vaig sortir moltíssim. Donna em va ensenyar la festa (nightlife) de Jacksonville. La gent sap gaudir allà. Els hi agrada molt escoltar reage. Crec que representa força la filosofia de vida de la ciutat. La gent és molt tranquila, els hi agrada guadir la vida. Tot i que Jacksonville té al voltant del milió d’habitants com que tot está tant estés la vida és més com a un poble en certa manera.

Continue reading

Un dia de feina al sud d’Illinois

El passat Dijous vaig tenir una jornada diferent als Estats Units. Pocs dies abans, el pare d’Adam, el meu company de pis, va trucar demanant ajuda al seu fill en el trasllat de la seva empresa, i Adam va preguntar-me si volia treballar jo també i guanyar alguns dolars amb els que no hi comptava. Com que el dijous no tenia res planejat vaig dir “I per què no? Serà interessant”. I dit i fet. Dijous al matí vam matinar aixecant-nos a les 7:00. Vaig tenir dificultats per escollir quina de la meva roba seria més apropiada per un trasllat ja que no volia fer malbé res i em vaig decantar per uns texans i una semarreta de tirants per la calor, agafant uns pirates per si de cas.

Abans de que la son s’hagués anat vam pujar al cotxe direcció al sud amb destí Manteno, un petit poblet a uns 80km de Chicago. Un cop arribats allà i després d’esmorzar vam començar la feina. Abans del viatge jo no tenia clar què tocaria fer, en principi moure caixes però el nou local encara estava sent treballat pels albanyils, per lo que la feina va ser rentar les parets exteriors de la pintura antiga. Amb una mànega a pressió vam estar unes 6 horetes remullant la paret, i nosaltres mateixos, fins que va quedar més o menys bé. Va ser entre aburrit i entretingut, perque com que només hi havia una mànega mentre un treballava l’altre mirava, com paletes de veritat vamos! Al principi va ser una mica escarós ja que amb l’aigua a pressió els bocins de pintura anavem caient sobre nosaltres, i vam acabar força bruts. Ah! I vam dinar a un restaurant fastfood mexicà, jo ja com un autèntic americà.

Continue reading

L’arribada complicada a Chicago

Després d’alguns entrebancs i moltes emocions per fi estic més o menys instal·lat a Chicago. El viatge realment no ha sigut fàcil. Primer vaig perdre vol Londres-Chicago perque el de Barcelona-Londres va arribar amb retard i vaig haver de passar una nit a Londres. Iberia al menys es va fer càrrec dels costos de l’hotel. Afortunadament també vaig coincidir amb un noi de Tarragona que li va passar el mateix i va alleugerir la càrrega del problema. Al dia següent, 1 d’agost, vam aconseguir agafar el primer vol que sortia cap a Chicago, però a la porta d’embarcament ens van dir que les nostres maletes no viatjaven amb nosaltres… i clar, això t’acolloneix. A les 8 hores i mitja de vol et fas a la idea de que li pot passar lo pitjor a les teves maletes, mentre també penses en tot lo que t’està esperant a l’estat d’Illinois. Un cop arribats i passant l’exastiu control policial va tocar anar a buscar les maletes, i què havia passat? Doncs que no hi eren… i clar, a fer tot el tràmit de la reclamació. Després de venir-me a recollir a l’aeroport, Liz, em va acompanyar gentilment al centre de la ciutat per poder-me comprar quelcom de roba mentre esperava que m’enviessin l’equipatge.

En el coche anava apreciant com era la ciutat de Chicago fora del centre, en la seva majoria són barris residencials amb casetes de 3 o 4 apartaments. Molt americà. Vam aparcar pel seu barri i vam anar en tren al centre. I en un cop arribats, en sortir al carrer… guuaaauuuu… Chicago és realment és una ciutat increible, quelcom que fins ara només havia vist en pel·lícules i ara tinc la sensació de que estic en una d’elles. Ser al Downtown (centre) de Chicago és quelcom espectacular. Edificis molt alts amb carrers relativament de 4 carrils com a màxim dòna una sensació que m’hes difícil d’explicar.

Continue reading