Monthly Archives: January 2007

Boicot a les operadores de telefonia mòbil

Jo no m’havia enterat però a partir de l’1 de març de 2007 entra en vigor a Espanya la Llei 44/2006 que obliga a les operadores de telefonia mòbil a cobrar el còmput de la trucada i la videotrucada en segons, en comptes de en minuts com feien fins ara, és a dir, si ara trucàvem a algú i parlavem 29 segons haviem de pagar el minut sencer més l’establiment de la trucada. Però afortunadament aquesta llei d’esquerres pretèn canviar les coses i posar-les al seu lloc. De fet és lo més lògic, per què hem de pagar 1 minut si no el parlem sencer?

La llei era una bona notícia pels consumidors, però les operadores han mogut fitxa. Per compensar la baixada dels beneficis (ull que dic baixada de beneficis, no pèrdues) que provocaria la llei, les operadores han pujat les tarifes. Ara l’establiment de la trucada costarà 0.15€ en comptes de 0.12€, és a dir, una pujada del 25%. També es calcula que les trucades pujaran entre un 15 i un 20%. Jo he fet els meus càlculs:
Actualment si trucu a un mòbil de la meva mateixa companyia pago 0.08€/m. Ara pagaré 0.0013€/s, o el que és el mateix, 0.078€/m. Aquí no hi ha hagut aument. On si hi ha hagut és si trucu a un mòbil d’una altra companyia o a un fixe estatal. Fins ara he pagat 0.29€/m. A partir de l’1 de març hauré de pagar 0.0055€/s (0.33€/m), 4 cèntims més per minut, un aument del 13.7%.

Tot i aquesta pujada és probable que al final el consumidor acabi sortint beneficiat, però no tant com en un principi es preveia. L’única forma de saber-ho és fent números, agafant les factures i començar a comptar.

La veritat és que a mi en fot força que quan una llei pretèn beneficiar al consumidor vingui la companyia i impedeixi o intenti travar aquest benefici. A través de elPaís.es m’he assebentat que una plataforma, www.boicot.es.kz crida a la movilització contra les operadores. El boicot bàsicament crida a que els usuaris no utilitzin el seu telèfon mòbil el dia de pujada de les tarifes, l’1 de març. Crec que és un bon boicot, crida l’atenció de les companyies sense fer un gran sacrifici. Jo hi participaré, per tant, que ningú em truqui l’1 de març.

La recerca del pis dessitjat

Si ja és en part bastant difícil prendre la decisió de deixar el niu i emancipar-se encara ho és més trobar un nou niu on anar. Potser sóc massa exigent volent buscar un pis que estigui a màxim 10 minuts de la feina, però ja que m’independitzo, fer-ho bé. I de fet no és impossible, perque ja he topat amb algun pis que seria ideal, però malauradament no m’han agafat.

I quin buscu? Doncs buscu un pis que estigui molt a prop de la feina, que estigui més o menys ben equipat amb mobles i electrodomèstics, que l’habitació que em toqui sigui d’unes dimensions raonables i que tingui espai per al llit, un armari i una taula on ficar l’ordinador (i que hem pugui moure entre tots tres). També és important que el pis tingui internet, tot i que això no està siguent un problema perque gairebé tots els que he vist en tenen. I després i molt important, la gent amb la que hem toqui viure. A mí m’han recomenat que els millors pisos per compartir són els mixtes, amb nois i noies. Això hem fa descartar anar a un pis on nomès hi hagin tius. Pot haber molt bon rotllo i tal, però estic segur que si en un pis s’ajunten 3 o 4 tius, és molt difícil que tots quatre siguin nets i endreçats. Llavors estaria bé entrar en un pis que ja sigui mixte o en un de noies i amb la meva entrada fer-ho mixte. Tot i que aquest darrer punt també té una contra partida, i és que serà difícil fotre tornejos al PRO si sóc l’únic tiu. És important remarcar que seria ideal que els comanys/es de pis fossin de la meva edad, i encara millor universitaris.

Però si quelcom té de bo mirar tants pisos és que al final acabes veient què és el que realment vols. Ara que ja ho se espero trobar-ho aviat.

L’emancipació

Desde que tinc 16 anys que sempre he volgut emancipar-me. No es que estigués malamanet a casa, si no que tenia una necessitat de viure una vida independent, i dependre exclusivament de mí. Vaig decidir que als 18 marxaria de casa, però les circumstàncies econòmico-socials i personals d’aleshores no ho van permetre, i així han passat els anys.

Ara amb 22 anys i una feina fixa i que m’agrada i força més madur que fa 4 anys, tinc la possibilitat de donar el pas. I ara que la tinc a prop no és fàcil donar-lo. Alguns dubtes van i venen pel cap, però tot i això la decisió està presa. I si estic malament amb els futrs companys? I si no és tan bo com espero i crec que serà? I si la llibertat ve acompanyada de responsabilitats que no puc assumir? I als obstacles propis s’han de sumar els externs, com el sentiment dels pares que veuen com estàs a punt de marxar sense estar d’acord amb la teva decisió. Aquest sentiment s’agreuja si ets fill únic. Et fa mal veure com quan parles d’un tema que et fa força il·lusió ells s’ho prenen amb resignació, i inclús tristor.

Però a vegades s’ha de ser egoista, i malgrat aquests dubtes la mentalitat d’un mateix és més forta i la decisió continua endevant.